Llegendes d'Andorra. - El Coprincipat d'Andorra ara fa molt de temps.

LLegendes d'Andorra
Recull de llegendes Carolíngies

El record del gran Emperador roman viu en els temes llegendaris andorrans. Sense que formin una narració seguida, els relatarem, amb tot, en un ordre que els confereix una aparent continuïtat.

La Vall d’Incles, paradisíaca i alpina, constituïa un camí fàcil per passar pel Coll de Fontargent a la cadena de muntanyes que limita Andorra pel costat Nord. La llegenda ens diu que Carlemany entrà per aquest pas a les Valls tot perseguint els alarbs, i que va fer clavar al Pic Negre de Juclan una argolla per a fermar el seu cavall. Hi ha qui diu, però, que devia haver posat l’anella per marcar el límit entre Andorra i el Sabartés, Sabartés era a l’època carolíngia la regió de l’Ariège, que tenia per centre Sabart, petita vila avui annexada a Tarascó.

La llegenda conta que Lluís el Piadós, el fill de Carlemany pujant des de La Seu i seguint la vall del Valira, va arribar fins al Mas, on reuní les seves tropes i signà la “Carta Pobla”

Anant d’Andorra a Ordino pel camí vell es travessa el Valira per sobre el pont Pla. A tocar, hi ha una pedra amb una cavitat, la llegenda diu que fou Carlemany, que no trobant res adient per a donar al seu cavall, va buidar-la a cops d’espasa per fer una menjadora improvisada per al seu corser.

Seguint aigües amunt el Valira del Nord s’arriba al peu d’Anyós. Allí el riu s’obre pas entre dues altes penyes: en una es troba la capella de Sant Cristòfol; l’altra és coneguda per la “Serra de l’Honor”.

Es diu que Carlemany no podia trencar la resistència àrab en aquell indret, La situació arribà a ésser veritablement compromesa, i l’Emperador, preocupat, arengà els seus soldats demanant-los de fer del combat una qüestió d’honor. L’exèrcit reprengué braó, i es féu amo de l’estratègic paratge, que per això rebé el nom de “Serra de l’Honor”.

Valira avall, passat Sant Julià, s’eleva un gran penyal conegut pel Pui d’Olivesa. Des del riu es veu una casa; és la Bastida de Pons, situada just a l’extrem d’un planell. Aquest edifici sembla que s’aixecà sobre les ruïnes d’una fortificació, ala qual devia haver pertangut la capelleta que es veu tocant a la casa. Es conta que Carlemany s’hi havia albergat. L’any 1865 es produí un foc a la casa, que destruí la cambra on degué reposar el gran Emperador, en la seva darrera nit passada a Andorra.

L'estany d'Engolasters

Els llacs d’Andorra són d’origen glacial. Tots estan situats a més de 2.000m. d’alçària, exceptuant el d’Engolasters, que es troba només a 1616m. La llegenda resol d’una manera senzilla i fàcil el misteri del seu origen:

Fa molt de temps que al lloc d’aquest estany hi havia una vall molt bella i fèrtil. Els Homes s’hi havia instal·lat tot formant una vila rica i fèrtil. Mentre les dones treballaven la terra, els homes es llogaven com a guerrers per compte d’un senyor veí. S’havien enriquit molt: posseïen ramats de centenars de vaques i de milers de moltons.

Un dia d’hivern, glacial, de borrufada, arribà a la vila un pobret. Ningú no li volgué fer caritat, i encara menys donar-li aixopluc. A través de la borrufa va entrellucar la claror del forn de la fleca i s’hi apropà. Al peu de la porta, traient els braços esquelètics per dessota la capa, va demanar caritat. Les dones sortien amb les cistelles plenes de pa: un pa daurat, calentó, bonic... ; prou es miraven el pobre, però no en feien cas. Veient que allí no en trauria res, es decidí d’entrar a la fleca i digué a la mestressa:

_  Bona tarda, per l’amor de Déu: voldríeu repassar la pastera i coure’m un panet?

La flequera, així ho féu: però davant la quantitat de pasta que recollí, li va dir:

_  No, aquest no, seria un pa molt gros, i no us el puc donar. El pobre tenia gana, i va insistir:

_  Torneu a repassar, i quedarà encara una mica de pasta per fer-me un panet.

La dona hi accedí; però com que, novament, en sortí un pa com els altres, va dir al captaire:

_  No te’l vull donar, si és com els altres. Vés-te’n i, si vols menjar, treballa!

Les espatlles cobertes de nou, abatut pel fred i l’avarícia dels habitants d’aquella vila, el pobre es posà a plorar. La minyona de l’hostal, que era denigrada per tothom, en va tenir pietat i li donà un mos de pa. El captaire va besar-li la mà, sota les sornegueres mirades de la gent, i amb una veu dolça li va dir:

_  Ja que has tingut compassió de mi, tu et salvaràs. Fuig corrents costa amunt!

El pobre, que no era altre que Jesucrist, desaparegué. La bona minyona no havia encara fet cent passes pujant el costerut caminet, que un tro esfereïdor anuncià l’obertura dels cels, i l’aigua caigué en tromba fins a omplir la vall i engolir la vila. La darrera edificació a desaparèixer fou el campanar, però també de mica en mica fou cobert per les aigües. Els Remolins agitaven les campanes fent-les tocar d’una manera sinistra, ofegant els crits i els plors d’aquells mals vilatans.

Els pastors i els llenyataires de les rodalies acudiren, aterrits, al lloc de la catàstrofe. No pogueren fer més que pregar per aquells desgraciats, dels quals ja coneixien l’avarícia  i la maldat. Finida la tempesta, aquella vall s’havia transformat en un estany:

                                       L’ESTANY D’ENGOLASTERS.

Diuen que en dies de temporal, una veu que surt del més pregontot barrejant-se amb el brogit del tro clama dolorosament:

                                        FEU CARITAT ALS POBRES!

El Bunner d'Ordino

Ordino, la pàtria antiga dels fargaires, tenia també els seus músics. L’instrument que empraven era la “buna”, similar a la gaita o cornamusa.

Els habitants de Canillo, amb el desig de celebrar com calia la festa de la vila, havien contractat un dels millors buners d’Andorra, que vivia a Ordino. El músic havia de començar a tocar a la vigília, al caient de la nit, per la qual cosa l’esperaven a la tarda, abans de la posta de sol. Però a l’hora de començar el concert l’artista encara no havia arribat. Els canillencs estaven inquiets i preocupats...

Però el pobre home no tenia cap culpa del retard. Efectivament, havia emprès el camí a l’hora convenient per arribar a Canillo abans del crepuscle. Però, havent-se assegut per reposar un xic a la vora d’una font, va sentir un soroll estrany, seguit d’un bramul amenaçador. Sense perdre temps es posà a córrer... ja que no era un sol llop el que venia, sinó tota una colla. Per guanyar temps, els tirà la minestra, a veure si mentre se la menjaven podia avançar-los. Però l’estratagema no tingué resultat: allò no havia estat per a la llopada mes que un senzill aperitiu... Novament sentia les feres frec a frec... de tal manera, que no trobà altra solució que enfilar-se en un arbre. Amb les presses, la buna es va entravessar entre les branques, i en retirar-la bruscament per desenganxar-la, va emetre un so estrany, sinistre, espantós, de tal manera, que els llops, sorpresos, es dispersaren. L’home aprofità el moment per pujar al capdamunt de l’arbre així estaria més segur. Un cop dalt, i ja més tranquil, el buner va comprendre la realitat: aquelles feres no eren filharmòniques, no apreciaven l’art. Però, per a més seguretat, esperà una bona estona; mentrestant es féu fosc. Amb el clar de lluna va baixar de l’arbre i continuà tot el trajecte amb la buna als llavis, bufa que bufa...

Quan la gent de Canillo van sentir que arribava tan tard i tocant d’aquella manera tan estranya, varen fer suposicions de tota mena: que si havia sortit massa tard, que si havia begut, que sempre s’entretenia pel camí... Fins es veia algun garrot o altre mogut per mans nervioses. El pobre buner, quan ja fou prop, parà de tocar, i amb llàgrimes als ulls  explicà l’aventura que acabava de passar. La feta, que aquell any no havia començat a temps ni gaire bé, continuà ben alegre. No cal dir que el tema principal de totes les converses fou el descobriment del poder que tenia la buna per a espantar les feres...

La Dama Blanca

A la cascada d’Auvinyà, ja prop de la frontera, se situa la llegenda de la “Dama Blanca”.En temps molt llunyans la guarda de la frontera baixa estava a la cura d’una sola i nombrosa familia. Però de mica en mica es va anar reduint, fins que finalment sols en quedà una dona. Quan aquesta morí, l’entrada fou confiada a la misteriosa Dama Blanca. Precisament en aquella època, un cap guerrer molt poderós dominava la comarca i feia terribles incursions cap a les Valls d’Andorra. Sens dubte venia de països llunyans, i va donar l’ordre als seus soldats de retirar-se riu avall.

Passaren els anys ; i alguns dels seus oficials gosaven endinsar-se novament sense contratemps en el seu camí vers Andorra, per la qual cosa el guerrer va pensar que ell també podria tornar a pujar Valira amunt. Així, una nit s’hi aventurà, i ja ningú no el va veure més. Un temps después es tingué notícia que un llop extraordinari feia grans malvestats en els ramats. La pobra gent d’Auvinyà estava molt inquieta, i es va organitzar una batuda, dirigida per un dels caps grossos del país. Aquest va reeixir a acorralar i matar el terrible animal; però s’adonà, astorat, que aquell llop al moment de morir, en lloc de gemegar i de queixar-se, havia dit alguns mots, sense, però, que hagués pogut entendre’n el significat.

Aquell personatge, uns dies després, es posà malalt, i a les nits tenia uns deliris espantosos: en un moment de calma se li presentà  la Dama Blanca i li explicà que en el cos d’aquell llop ferotge s’escondia l’ànima del famós i terrible guerrer desaparegut.La malaltia acabà amb l’ardit patriota, però enmig dels sofriments, tingué el consol de saber que amb el seu sacrifici havia alliberat la seva terra de les maldats que durant tant de temps havien espaordit els seus conciutadans.

La lluita de Setúria

La lluita de la frontera andorrana no sempre coincideix amb la delimitació natural dels accidents geogràfics. Un exemple d’aquesta particularitat, el tenim a la coma de Setúria. La coma de Setúria és un magnífic pasturatge situat entre els pobles de Pal i d’Os, aquell Andorra, i aquest espanyol. Avui pertany a Andorra. Però en temps molt vells...

Quan els pastors d’Os i de Pal es trobaven a Setúria, no hi havia manera d’entendre’s per a saber exactament qui tenia el dret d’anar a pasturar. Adhuc els animals formaven grups que es mantenien ben separats: d’un costat el ramat andorrà, de l’altre el d’Os. Havien consultat moltes vegades els juristes, però no havien pogut arribar a donar-hi una solució satisfactòria. Les autoritats dels dos pobles, forçades per les queixes, havien celebrat, sense resultats pràctics, interminables assemblees. Un dia va córrer la notícia que s’havia trobat la manera de resoldre el problema: s’escolliren dos homes, un de Pal i un altre d’Os; lluitarien, i la coma seria propietat del poble del vencedor. Aquesta proposició, una mica ingènua, va agradar a la gent d’aquell temps, sobretot si es té en compte que tothom pensava que guanyaria el seu representant. Un mes abans de la data fixada per al combat, els dos atletes foren escollits, mesurats, pesats; i, com que no s’havia de deixar res a l’atzar, foren sotmesos, cada un pels del seu costat, a un sever entrenament, acompanyat del règim alimentari que cada poble creia més convenient i adequat.

L’home d’Os era molt gras, l’andorrà era fort d’ossos, però prim. Amb l’emoció que és de suposar, arribà el dia de la gran prova, Tothom, fins els més vells, hi volgué assistir. La gent s’assegué en cercle tot esperant la presència dels campions. Aquest no trigaren a presentar-se.

Els dos homes avançaren. El d’Os, que semblava el més fort, va prendre la iniciativa de la lluita. L’andorrà, més àgil, va escapar al formidable cop del seu adversari, i és posà a córrer; va tornar, féu que el perseguís el seu contrincant; se’n va anar novament a fi de fer cansar i esgotar el campió d’Os. Quan aquest estigué ben fatigat, el féu caure a terra, i l’hi mantingué fins que l’àrbitre va interrompre la lluita i el declarà vencedor. Els espectadors andorrans, inquiets al començament, expressaven ara la joia tot felicitant efusivament el seu campió, que portaren triomfalment fins a la vila de Pal.

La sort quedava decidida: de llavors ençà, serien els pastors andorrans els que portarien els seus ramats a la coma de Setúria i en serien els propietaris. És per això que cada any, a finals de juny, tot el bestiar andorrà guardat pels pastors puja a Setúria després d’haver estat beneït pel capellà de la Massana. Tot l’estiu camparà, lliure i feliç, per la famosa coma, i més d’un pastor a vetllades estiuenques tornarà a explicar amb tot detall les proeses del seu heroi invicte.

La creu dels set braços

En el camí vell que va de Canillo a Meritxell, trobem erigida sobre un talús la “Creu dels set braços”. És molt antigua, les seves escultures han sofert una mica el pas dels anys, i un dels braços està mutilat. Aquesta creu, d’una construcció tan original, és objecte d’una llegenda tràgica.

A la vila de Prats vivia un pobre xicot que tremolava de pensar que el diable se li pogués aparèixer alguna vegada. Els joves del llogarret van tenir la mala idea de voler-se divertir servint-se de la debilitat del pobre minyó. Li proposaren que el convidarien a un berenar, però amb la condició que anés a Canillo a buscar el vi.

_ No,no, va dir de primer antuvi, no fos cas que el diable se m’aparegués pel camí...; no,no,jo no.

_ Escolta, van dir-li, no tinguis por; nosaltres et donarem una escopeta, i, si se’t presenta, pum!, el mates.

_ No,no, no vull, tinc por del diable.

Finalment, desprès de molt insistir, el convenceren. Varen donar-li una escopeta, i el pobre minyó emprengué el camí cap a Canillo, on arribà a entrada de fosc. Els qui el coneixien li preguntaven:

_ Com és que tu, tan poruc, ets fora de casa en aquestes hores?

_ Ah! Avui no tinc por! Mireu quina escopeta... i està carregada!

Efectivament, sí, que ho estava; però... amb farina. Va entrar a l’hospital, on feien alhora de botiguers, i demanà que li omplissin la bóta de vi. Com que hi havia molta gent, la deixà sobre el taulell i sortí a donar un tomb per la vila, després de guardar l’arma darrera la porta. Quan hagué despatxat els clients de la botiga, l’hostaler omplí la bóta del veí de Prats i anà a ajustar la porta de la casa; en fer-ho s’adonà de l’arma, Encuriosit, agafà, la mirà, l’obrí i veié que era mal carregada. Creient que era a causa d’un oblit, va carregar-la bé. No fos cas, va pensar, que el propietari de l’escopeta hagués se servir-se’n, i l’arma no respongués en un moment crític. Quan el minyó de Prats tornà a l’hostal, veient la bóta plena, l’agafà, dient a l’hostaler que es trobava al racó del foc:

_ No cal que us amoïneu : agafo el vi i me’n vaig. Bona nit. Ho féu tal com ho deia, i en sortir prengué l’arma que l’hostaler havia tornat a deixar darrera la porta.

Mentrestant, els joves de Prats havien decidit que un d’ells, per fer-li por, li sortiria a mig camí embolicat amb un llençol. De totes maneres, pensaven, si el pobre minyó esporuguit disparava, no hi havia perill, ja que l’escopeta era descarregada... El viatger de la bóta i l’escopeta havia fet ja bon tros del camí de retorn, quan una forma blanca que gesticulava va presentar-se-li a menys de deu metres.

_ Segurament deu ser el diable, va pensar.

Retenint l’alè, es posà l’arma a l’espatlla, apuntà i disparà. La forma blanca s’esfondrà, sense un crit ni un gemec. Espaordit, va fugir corrents cap a casa seva per anunciar que acabava de matar el diable. Els joves, que ignoraven el canvi de la farina per bales de debò es varen riure del pobre minyó arribant a extrems no gens caritatius.

_ Anem!, li digueren a la fi; acompanya’ns a l’indret on has matat el diable!

Hi anaren. No veieren res. Els agafà por... llur company havia desaparegut misteriosament: el diable s’havia emportat el cadàver. Havien estat castigats per la seva maldat. En el lloc on succeí aquesta trista narració fou decidit de col·locar una creu a fi que els passants se’n recordessin i traguessin la conseqüència d’un acte tan lleig. La creu tenia set braços, com set eren els joves que volgueren burlar-se del seu compatriota. Un d’ells desaparegué, i, estranya coincidència, la creu també perdé un del seus braços.

L'olla d'en Joan Pere

El nostre protagonista s’havia adonat que una pedra del camí es bellugava quan la trepitjaven. El camí, en realitat, no era més que un senderó a la vora del seu prat, que corria paral·lel al camí veïnal, pel fet de trobar-se aquest impracticable a causa del seu mal estat.

Un dia li va entrar el desig de saber per què aquella pedra ballava; l’aixecà, i quina no fou la seva sorpresa! Allí hi havia una olla, una olla plena d’unces d’or. Volen saber què havia de fer en consciència, va anar a consultar el capellà de la vila veïna. Aquest li aconsellà de no guardar per a ell tot sol el contingut de l’olla trobada en un camí, encara que aquest fos el que travessava la seva propietat. El que podia fer era donar la meitat d’aquella riquesa al primer captaire que es presentés, sense preocupar-se ni de qui era ni d’on venia. Al retorn, meditava seriosament el consell que li havia donat el capellà. Arribat a casa, va explicar l’aventura ala muller. La dona no era pas partidària de repartir el tresor. Insistia a remarcar que el camí no era públic, sinó dins la seva propietat. Però el marit, home escrupolós, no abandonava la idea de complir el consell del sacerdot. Durant la nit la dona no podia dormir; segons el seu punt de vista, era malbaratar la sort que els havia afavorit... A la matinada, se li aclariren les idees, i trobà la solució.

El marit encara dormia beatíficament, quan la muller, sense fer gens de soroll, es llevà, es posà el vestit més pobre i estripat que va trobar, i es lligà al cap un mocador tot esfilagarsat que li tapava tota la cara. Va sortir, tancà suaument la porta i cridà:

_ Deú vos guard! Una caritat per l’amor de Deú!

En sentir que cridaven demanant almoina, en Joan-Pere saltà del llit, va prendre l’olla i, sense preguntar res, a través de la porta entreoberta donà a la persona necessitada la meitat de les unces d’or. Com que tot just clarejava, se’n tornà al llit, i amb la consciència tranquil·la s’adormí novament.

La captaire improvisada tornà a entrar a casa. Es canvià d’indumentària i es posà a trastejar per la cuina sense fer massa soroll.

Al cap d’un moment es presentà un pobre, cap cot, i va trucar a la porta. La mestressa l’obrí, i va donar-li un pa sencer tot dient:

_ Teniu; si haguéssiu vingut abans, hauríeu tingut més sort.

Encara que el diàleg fou en veu baixa, el marit va sentir-lo i es desvetllà. Intrigat, demanà una explicació a la muller. En assabentar-se de com havia nat la cosa, va decidir, impulsat pel desig de guardar neta la consciència, de destinar la part que havia donat per caritat, i que de manera tan coquina l’esposa havia recollit, a edificar una esglesiola en el llogarret. Així ho feu. La seva dona va penedir-se de la seva avarícia. I la casa prosperà de tal manera, que encara avui és una de les millors del país, plena de pau i benestar.