Història de les pistes d'esqui - El Coprincipat d'Andorra ara fa molt de temps.

Ara fa 51 anys, al Pas de la Casa

Avui sembla que l’esquí ha estat una activitat bàsica en la vida i l’economia del país des de la nit dels temps. Però aquesta és una realitat molt recent, nova en termes històrics, perquè tot just va començar fa poc més de 50 anys. Abans, a l’hivern, gairebé tot s’aturava i Joan Viladomat recorda com “tancaven els hotels i només en quedava un d’obert”. Al Manual Digest de Fiter i Rosell s’explica que fins i tot la justícia, Corts o Tribunal de Corts, no havien d’actuar, tret de necessitat manifesta, “de Sant Miquel de maig a Sant Miquel de setembre... per ser lo temps més ocupat, l’únic temps que es pot treballar en les Valls d’Andorra, cultivar ses camps i prats” La transformació de l’estació freda d’un temps estranyat en la temporada alta de turisme i l’economia nacional, ha estat gradual, però ràpid. I aquest any es compleix el mig segle d’un fet clau: La construcció, al 1957, del primer teleesquí, el del Coll Blanc, que implicava l’obertura de la primera, mínima, estació, al Pas de la Casa. Res no va ser fàcil: ni l’acceptació de la idea mateixa, ni la consecució del finançament (al voltant d’un milió de pessetes d’aleshores), ni superar l’oposició i les mesures jurídiques del comú de Canillo, ni resoldre els problemes tècnics que plantejava la construcció mateixa i que amb la tècnica actual haurien estat insignificants.
Un Pas de la Casa que res no tenia a veure amb l’actual, que havia nascut poc abans, amb el projecte hidroelèctric de Mateu (Fhasa).
Miquel Montanya, el Calones, havia aixecat poc abans el primer refugi, el lloc va esdevenir un poblat provisional per acollir els 400 treballadors i la cabana de direcció de les obres va evolucionar al xalet refugi, inaugurat el 1933 com a centre d’esquí, amb un tècnic de Fhasa, Àlvar Menéndez, al capdavant. Un cable i un autoeruga Citroen, adquirit pel mateix Menéndez, van ser els primers mitjans, precaris, per transportar els esquiadors.
Haurien de passar vuit anys més, segons la relació de Ribas, perquè Francesc Viladomat i el seu amic Bernat Boixeda instal·lessin a la zona francesa del Pedrús - davant la manca de facilitats del comú d’Encamp – un telecorda, que era aproximadament com un telebaby i que va costar 100.000 pessetes de les del 1952. Mentre l’esportista participava amb l’equip espanyol en els jocs d’Oslo, Boixeda, amb l’ajut d’un altre dels pioners del Pas, Jaume Brugat, havia obtingut el permís de l’ajuntament de Porta. Va ser un mal negoci i van haver de desmuntar aquell giny, treure’l i per recuperar la inversió, fent-lo passar per Catalunya, de contraban per les muntanyes.

Primer teleesquí i estació
A mitjans de la dècada dels 50, tots coincideixen que l’esquiador olímpic Francesc Viladomat continuava obsessionat amb la idea de fer la primera estació d’esquí andorrana. El fill, Joan, assegura que es van reunir tres factors favorables per aconseguir fer-la realitat. “Primer, l’existència d’uns apassionats de l’esquí capaços de pujar a peu per fer dues baixades al dia. En segon lloc, la visió emprenedora d’un grup de persones que ja havien sortit a l’estranger i conegut altres estacions; els Baró, Torrellardona, Salvans de Soldeu i Serra d’Arinsal. I el tercer, la predisposició del propietari dels terrenys, el comú d’Encamp, encapçalats per Pere Torres Cauba, i Serafí Reig”. De la preposició comunal en parlen dues dades: una acta del comú del 1956, no tan sols favorable sinó elogiosa d’una iniciativa que considerava agosarada i plena de risc; i el preu del lloguer dels terrenys per a l’estació els dos primers anys, que va ser de 10 pessetes, i que pujaria a 2.000 i 3.000, els anys següents, en cas d’èxit.“No hi havia aleshores - explica Viladomat – la visió d’esprémer la mamella de qualsevol negoci el més aviat possible”. Com a mínim durant 12 anys. Perquè “el 68, quan el pare ja començava a guanyar-se la vida amb l’estació, el comú va crear Saetde al costat i durant dos anys van estar competint les dues societats”.

Muntatge problematic
El primer teleesquí, aquell del 1957, es va fer contra un seguit de dificultats i oposicions que recorden l’equip coordinat per Miquel Ribas. La primera intenció era situar-lo amb la sortida prop del refugi d’Envalira i cap a les antenes de Sud Radio. Va ser impossible, pel contenciós del comú de Canillo pels terrenys de Concòrdia.
Francesc Viladomat va decidir situar-lo a terrenys d’Encamp on el comú havia donat l’autorització el 15 de febrer del 1956. La ubicació alternativa a Grau Roig va ensopegar també amb reclamacions de Canillo sobre Concòrdia i l’oposició a la construcció d’una carretera imprescindible. El comú Canillenc va aturar les obres, van continuar amb la presentació d’un recurs a través de l’advocat Joan Sansa, però el síndic Cairat va donar una ordre taxativa d’aturar la carretera iniciada.
L’opció final seria la zona del Coll Blanc. Però les dificultats, administratives i tècniques, encara continuarien. El comú de Canillo va prohibirw el trànsit dels camions que transportaven les pilones del Cap del Port al Coll Blanc, perquè havien de travessar Concòrdia. Fins i tot un dels vehicles va ser aturat per dos deseners de canillencs a punta d’escopeta. Des d’aleshores, el material es va transportar quan no hi havia vigilància, cada vespre, del juliol al novembre.
A l’ inici de la instal·lació del cable, una altra vegada els deseners de Canillo es van presentar per impedir-ho. Francesc Viladomat , citat per Ribas, explicava que l’anaven a portar al Tribunal de Corts i li sortiria “molt car”. Però “després d’explicar la situació al comú d’Encamp, en Cauba, en Tesà, en Serafí i d’altres em van salvar gràcies a un document en què s’especificava que jo era un contractista que treballava per al comú d’Encamp al Tribunal de Corts”.
Encara quedaven les dificultats tècniques per a d’instal·lació del cable. Va fallar l’intent des del Cap del Port. Van haver de pujar-lo al Coll Blanc des del Pas, un equip de vuit persones. Després, no hi havia manera d’engegar el motor d’un vell camió Saurer. El van substituir pel camió, GMC amb motor Heuchel, comprat a una amic, Gabernet, que va dir al promotor: “Queda-te’l per 40.000 pessetes i quan puguis ja mel pagaràs.
Un mecànic i manyà, en Lladós, va aconseguir que fes funcionar el teleesquí durant dos anys. I Viladomat explicava, com a colofó, que “per no fer riure, vaig fer una barraca prefabricada, i el camió no es veia. Als estius el treia de la barraca i el feia servir per pujar material i sorra per construir l’hotel Pic Blanc”.
Sembla imprescindible recordar, 50 anys després, que el conjunt de les instal·lacions d’esquí que avui coneixem, amb una activitat que continua sent clau per a l’economia nacional, no ha existit sempre, i no va aparèixer com els bolets. El que va costar d’arrencar amb els primers projectes contrasta amb la realitat actual.

Extret de Informacions complement Diari d'Andorra. Txt: R.Pastor.
Col.laboració en l'elaboració d'aquesta pàgina : Roger Ribo Daina.