Els casinos i Andorra - El Coprincipat d'Andorra ara fa molt de temps.

Els casinos a Andorra

Les cases de joc a Andorra

Els primers intents per la instal·lació de casinos a Andorra remunten al segle XIX quan algun empresaris Andorrans o estrangers demanen concessions per establir cases de joc a Andorra.

Situació de crisis que fomenta la iniciativa de trobar noves fons de riquesa com ara les cases de joc:

Alhora Andorra pateix en aquella època una crisi econòmica sense precedents produïda pel tancament progressiu de les fargues i pels entrebancs que els governs veïns posaven al comerç trans-fronterer. Així la possibilitat de trobar alternatives al sector agrícola i ramader anhelava un sentiment de modernització a una bona part de la societat andorrana. La construcció de les carreteres somiades o del tren com a contrapartida a les concessions havia d’obrir el país a l’exterior i aportar una nova fon de riquesa.

Iniciatives per la construcció de cases de jocs:

1r. Iniciativa. Primavera 1849 l’empresari fiancés M. Langlois, arriba quasi a pràcticament a cloure un acord de concessió amb els comuns de Canillo i d’Encamp per instal·lar prop de la frontera un establiment de joc durant el termini de 10 anys.
Desenllaç: L’oposició de França i l’aparició d’informes en contra de l’empresari fiancés, faran avortar el projecte amb la negativa del Consell General.

Situació de la societat:
A Andorra, la demanda de progressos no només es materialitzen en l’àmbit de l’economia. La democratització de les institucions, fins llavors exclusives de les cases més benestants del país, també era una de les demandes creixents de la societat. La nova reforma de 1866 incorpora el cens electoral a tots els caps de casa i reforça el paper del Consell general en relació als comuns amb la separació de càrrecs.

2n. Iniciativa. l’any 1866, el nou Consell General sorgit de la Nova Reforma i encapçalada pel Síndic Guillem d’Areny Plandolit, va ser l’aprovació d’una concessió de balnearis i casinos a la societat Henri Duvivier & Cie. De París, que pretenia crear a Andorra un “Mònaco” dels Pirineus. En aquesta concessió, es fixa una durada de 90 anys per a l’explotació en exclusiva de les aigües, el joc i les mines, A canvi, la societat es comprometia a la construcció de les carreteres en el termini de 5 anys i a deixar un dipòsit de trenta mil francs. Aquesta “obertura econòmica”crea l’expectativa de l’aportació de riquesa a les Valls, amb la creació de nous llocs de treball, una revalorització de les propietats, i un benefici pel comerç.
Desenllaç: Ben aviat, lñes dificultats tècniques i econòmiques de realitzar el projecte, fan plantejar a la societat concessionària la reconversió del projecte original que havia de situar-se a Escaldes, en la construcció d’una casino a la Solana d’Andorra, un territori indivís entre les Parròquies de Canillo i d’Encamp a tocar de la frontera francesa. El canvi de projecte, així com les desavinences entre el Síndic Guillem d’Arenys Plandolit i el Consell General, provoquen a l’estiu de 1868 una crisi política que , amb la intervenció del Bisbe Caixal, condueixen el Principat a uns enfrontaments amb l’amenaça d’un conflicte civil. Només amb el contrapès del veguer Francès es va poder frenar les ànsies de poder del Copríncep Episcopal i restablir l’equilibri institucional.

3r. Iniciativa. L’any 1868, el nou director general de la societat, el Sr. Romé d’Arc, fa un nou intent per activar la concessió de les cases de joc. L’any 1869 i 1871 es trasllada a Andorra per desencallar el projecte però es troba amb l’oposició del Consell General , que dona per finalitzat el termini de 5 anys que disposava la societat des de 1866. Però al gener de l’any 1872, el Sr. Romé d’Arc presenta al Consell General un nou pla de treballs: es compromet a no edificar el casino ala Solana, a començar ràpidament les obres de les carreteres, es fixa un termini d’un any per a construir un balneari a novament a Escaldes, i com a garantia de tot això fa un dipòsit de 100.000 francs. La nova proposta torna a enfrontar el Conselli, malgrat l’oposició de França, finalment el consell General l’aprova sota una sèrie de condicions per depurar qualsevol responsabilitat cap al Consell.
És així com al febrer de 1873 apareixen anuncis de la nova societat a la premsa francesa i es publiquen les normes de formació i butlletins de subscripció de capital de la que es denomina ara “Compagnie du Val d’Andorra”.
Desenllaç: A la vista de la nova embranzida que agafa el projecte, la pressió de França s’accentua i insta a la prohibició de la construcció de cases de joc com a contrapartida de la concessió. Sense aquesta compensació, la viabilitat de la concessió queda aturada i la Societat es dissolt definitivament l’any 1876.

Situació de la societat:
La situació econòmica del país continua agreujant-se ara amb dificultats duaneres, el tancament definitiu de les fargues i la crisi de la industria tèxtil, provoca una nova crispació social que conduirà el nostre país a la revolució de 1881 amb el rerefons constant de les cases de joc.

4r. Iniciativa. L’any 1880 algunes societats franceses tornen a demanar al Consell General concessions per a l’explotació de les aigües termals i de les cases de joc. Per una banda, una Societat representada pel Sr. Jaybert presenta un  projecte de concessió per la construcció d’un ferrocarril que comunicaria les xarxes espanyola i francesa passant per Andorra, i com a contrapartida , la Societat explotaria les mines i les aigües termals, i podria construir hostals, cafès i casinos. Paral·lelament, una altra companyia franco-andorrana, representada pels Srs. Antoni Roger Canturri (natural d’Aixirivall) i que havia treballat de croupier al casino de Pont de Rei (Vall d’Aran) i Louis Boisset, sol·liciten també una concessió per a l’explotació en règim de monopoli de casinos i establiments termals.
Desenllaç: El nou Consell, en connivència amb França, s’oposa de nou a aquestes temptatives. Rogger i Boisset inicien aleshores una campanya d’agitació entre la població andorrana explicant tots els avantatges i beneficis que es desprendrien del país per la concessió. Imprimeixen unes proclames amb les promeses de contrapartides que ofereixen . Construcció dels ferrocarrils i de les carreteres, construcció d’un casino i d’un balneari, a pagar un professor d’ensenyament primari a cada parròquia, a realitzar festes i obres d’embelliment, a suprimir els impostos, etc...Unes promeses que emmirallen una societat andorrana empobrida i que  condueixen a un enfrontament de la població amb el Consell . Un grup d’homes entren al Consell i el destitueixen per la força, “segrestant” el Síndic, i nomenen Consell revolucionari. Els Coprínceps intervenen amb el bloqueig total de les fronteres andorranes durant més de dos mesos; un bloqueig que acabarà produint enfrontaments interns al país i desembocarà en un acord per pacificar el país.

Durant els anys següents: França ofereix als andorrans la construcció d’infraestructures a canvi de passar a dependre administrativament de França, la societat andorrana es polaritza entre partidaris del bisbe i partidaris del Copríncep francès. Però progressivament, la introducció d’alguns avanços tecnològics com el telègraf, la construcció de dos hotels balnearis a Escaldes, i d’un camí carreter fins al poble de Soldeu, deixaran en un segon terme la batalla per les cases de joc.

Extret de la Revista l'Art de Viure. L'art de l'història

Jordi Alcobé, economista/ Comentaris de les làmines Miquel Merce, arquitecte. Agraïment a Casimir Arajol per facilitar-nos el material gràfic.

BIBLIOGRAFIA:
Andorra, Nova aproximació a la història d’Andorra, coordinat per Jordi Guillemet Anton, editat per Institut d’Estudis Andorrans i Altaïr (2009)
Paraules per a  història, Banca Privada d’Andorra (2008)
Història d’Andorra, dirigida per Ernest Berenguer, edicions 62 (2005)
L’Andorra del segle XIX, Esteve López, Joan Peruga, Carme Tudel (1988)
Don Guillem, Esteve Albert (1987)
La fi de la revolució andorrana, Esteve Albert, Editorial Andorra (1985)